Sobre Jacint Verdaguer:
Jacint Verdaguer (Folgueroles, 1845 - Vallvidrera, 1902) és l'escriptor català més important i representatiu del segle XIX. Contribueix a la Renaixença, des de posicions catòliques i conservadores, amb una obra que abasta poesia èpica i lírica, prosa narrativa i periodística i literatura de viatges, per la qual té una enorme repercussió popular, incomparable a l'època. Internat al seminari de Vic, on cursa la carrera eclesiàstica, es familiaritza amb la retòrica i els clàssics i s'inicia en l'escriptura poètica.
Entre els seus títols destaquen els poemes èpics de factura romàntica, L'Atlàntida iCanigó, i els reculls poètics Idil·lis i cants místics, Pàtria, Montserrat, Flors del Calvari iAires del Montseny. En prosa publica Excursions i viatges, Dietari d'un pelegrí a Terra Santa, un aplec de Rondalles i el recull d'articles publicats a la premsa En defensa pròpia. És proclamat Mestre en Gai Saber en els Jocs Florals de 1880. La producció verdagueriana, musicada per diversos compositors (Nicolau, Morera, Millet, Falla, etc) i àmpliament imitada, editada i estudiada, ha estat traduïda a moltes llengües.
POBRESATot ho he perdut, lo nom i la riquesales corones de llor que he somniat:me diu germà la rònega pobresa,s'avergonyeix de mi la vanitat.Tirí per la finestra ma fortunaveient millor fortuna esdevenir:quan llançava les coses d'una a una,les ales me sentia alleugerir.Me vingué amb la pobresa la bonança;perdent los béns, també en perdia el jou;si de res jo sentia la recança,me deia Déu: "De mi no en tindràs prou?"
LA PLANA DE VIC
- A L'ESBART DE SOS POETES
Niuada de calàndries, poetes de ma terra,jo enyoro vostres càntics d'amor, dintre la mar;avui que el maig aboca ses flors pel pla i la serra,ai!, qui us sentís a l'hora de l'alba refilar!Qui pogués amb vosaltres volar per les rouredesque beuen les suades de l'aspre Pireneu,i vora els banys de cignes d'aqueixes pollancredesdescabdellar lo somni que és vida del cor meu!Ja es deuen prats i ribes cobrir de verds domassos,cada turó amb la vesta de flors que més li escau,la santa primavera per rebre entre sos braçosque amb nuvials adreços hi baixa del cel blau.Per eixos camps que fiten los lladoners i saules,lo fenc ja trau espiga, les pomeredes flor?Les Coromines mostren a regadiues taulesfajols que es tornen plata, forments que es tornen or?I el cànem que el desembre veurà de la filosarajar al fus, fusada tornant-se el fi moixell?I el pèsol de flor blanca parenta de la rosa,i el llir de flor vermella germana del clavell?Vermellegen per eixos restobles les roselles?La clavellina enrama finestres i balcons?La barretina encara floreix al costat d'elles,com flor de Catalunya que esclata sobre els fronts?Lo rossinyol que canta, la tòrtora que plora,a fer-li ses albades són gaire matiners?Tornaren-li orenetes al porxo que s'enyora?Ja van engarlandant-se de roses los rosers?Ja deu brodar lo Gurri son riberal alegreperquè a jugar-hi a estones davallin los infants,i les bardisses cloure la boca del Gorg Negreperquè el bram de l'abisme no esglaï els caminants.Les serres, que es coronen de núvols i d'estrelles,de neu sa vesta a esqueixos ja donaran al Ter,restant-hi claps encara, com escamot d'ovellesque delma cada dia la mà del carnisser.Com deu alçar Casserres sa bizantina torraper veure Saladeures i el vell cloquer de Vic!Lo Ter que envers Girona marradejant s'escorrese'n porta gaires pedres del seu mural antic?Castells de Sabassona, d'Orís i de Centelles,gegants d'altres centúries, encara alçau lo front?Podré tornar a veure-us, masies i capellesd'on raja amb l'amor patri la fe com d'una font?Sant Jordi, guarda encara ses Lloses gegantines,sepulcre de reis celtes o de llurs déus altar?Ripoll, com altre fènix, renaix de ses ruïnes,o l'arbre de la pàtria s'acaba d'esbrancar?I l'arbre que us abriga, com deu ja fer bona ombra,ornat de nou brancatge son tronc ja revellit!Los raigs del sol, com deuen jugar amb sa resombra,com vol de papallones per un verger florit!Me'n guarda de mos somnis algun d'aletes blanques?Volaren tots com fulles que escampa la tardor?Les caderneres troben un niu entre les branques;mos c~antics per niuar-hi trobaren algun cor?Almenys oint los vostres d'amor i jovenesa,de l'aigua al dolç murmuri, qui somniar pogués!Mes ai!, fuig com la vida ma nau pel vent empesa,qui sap a l'ombra dolça si ens hi veurem mai més!Què amargues són, què amargues d'aquesta mar les onesper qui nasqué en la terra i en un bressol florit!dolç aire de la pàtria que a tots la vida dones,per què a mi sols tes ales m'allunyen del seu pit?Niuada de calàndries, poetes de ma terra,jo enyoro vostres càntics d'amor, dintre la mar;avui que el maig aboca ses flors pel pla i la serracantau, cantau vosaltres, deixau-me a mi plorar!
A UN DETRACTORCalumnia, detractor,ta llengua de glavi esmola;les esbroncs són mon plaer,los penjaments la meva honra.Si del glavi no en tens prou,pren del sastre la tisora,tu m'has de fer lo vestitque tinc de dur a la glòria.L'enclusa pren al ferrer,a l'argenter la gresola;no em planyes ni el foc ni el malltu m'has de fer la corona;una perla és cada insult,un diamant cada afronta.
Sobre Jacint Verdaguer:
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada